NAPOLI (X)

"Bé que Nàpols avui siga Itàlia (cosa que alguns posarien en dubte íntimament), no encaixa gens en la imatge dissenyada per a l'exportació. Digam, si més no, que hi ha dues Itàlies: l'una baixa del nord i s'acaba a Roma, l'altra hi comença i continua sud avall fins a esvanir-se sota el sol de Sicília. La de dalt, l'exportable, ofereix productes milanesos, escriptors, triestins, estampes venecianes o il·lusions florentines; la de baix... s'amaga com una impúdica vergonya d'ús privat. ¿I quina Itàlia és Nàpols per a mi? La que he descobert -intensa, sorollosa, bruta i trencada- aquest hivern; la que he sofert i he gaudit -calorosa, perfumada, agra o lluminosa- durant una eviterna primavera d'estiu amb sal als llavis. De tant en tant, així, em ve al pensament que un dels drames del sud italià -el mezzogiorno com en diuen- és la facilitat amb què el nord se n'oblida -del seu pobre, lent, antic existir- mentre que ells a penes fan cas d'aquesta amnèsia, acostumats de molts anys com n'estan i havent sabut -ai!- trobar solucions com l'emigració, el contraban, la màfia... (...)
Nàpols et pot enganxar, et pot despatxar, però no et deixa mai indiferent. Nàpols et lliga la sensibilitat, si bé o malament ja depèn de cadascú."

Josep Piera, Un bellíssim cadàver barroc

QUÈ MÉS ES POT DIR?

NAPOLI (IX)

"Tot arribant a Procida, m'he sabut de sobte a Grècia. Els murs de fantasia del castell, el tràfec del port amb la calma enfeinada dels humils pescadors, un trànsit suportable..."

Josep Piera, Un bellíssim cadàver barroc

NAPOLI (VIII)

"He sabut que són els fujenti, devots de la Madonna dell'Arco, que arrepleguen diners per a la seua diada del dilluns de Pasqua. Segons he llegit és com una peregrinació festera, amb música i danses, en pla romeria. ¿Com els nostres antics combois de Pasqua, quan s'engalanaven els caros amb palmes i flocs?"

Josep Piera, Un bellíssim cadàver barroc

NAPOLI (VII)

"Jo ja no sé si Nàpols és bella. Em sembla, això sí, al·lucinada, cridanera, forta, duríssima. I em genera una relació d'amor-odi, d'atracció-repulsió, de pena-ràbia, que em fascina i em lliga amb passió. Com una ficció coneguda a la qual assistís diàriament i que, tot i ser sempre la mateixa, cada volta li descobrís matisos, excrescències, plaers. No és la bellesa, és la vida."

Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera (Ed. 62)

NAPOLI (VI)

"La naturalesa, a la Campània, actua igual que els seus habitants. Per això, també, com jo vinc d'un sud cridaner, acostumat als focs artificials, m'hi trobe com a casa. Sovint, ací, quan em toca explicar d'on provinc, solc dir: els valencians som els catalans del sud, com els napolitans són els italians del sud; capito? Tots formem part d'aquest sud europeu, mediterrani, rural i antic, vital i miserable, exaltat pels del nord, destruït pels autòctons. I m'entenen."

Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera (Ed. 62)

NAPOLI (V)

"Un auto ha tocat el clàxon i m'he aturat en sec. He hagut de recordar, aleshores, que a Nàpols els semàfors només serveixen de decoració urbana, com per fer creure que la ciutat no és un somni. La gent van a la seua. I els automobilistes passen en roig i sols s'aparen si veuen el vianant que travessa decidit el vial. Ningú no respecta el codi, és entre ells que es respecten. I així va tot. Pensen: allò que es prohibeix des de dalt, pot ser transgredit pels de baix, si suposa un guany concret, instantani, personal. Amb aquesta actitud anàrquica, individualista, els napolitans organitzen el desordre, en fan un desordre ordenat. “Prohibit prohibir”, sembla el seu lema, posant en pràctica la màxima del maig francès."

Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera (Ed. 62)

NAPOLI (IV)

"L'heura d'una tanca ja duia el verd tendre dels brots. He sentit l'olor càlida de la fusta acabada de serrar. He vist una dona que, des d'un balcó, abaixava amb un cordell una cistella per fer la compra al verduler que, amb la seua moto-carro, cridava des del portal. M'hi he trobat en la infància, de sobte."

Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera (Ed. 62)